De cara als comicis electorals que venen.

divendres, 25 de gener de 2008

Lo públic, lo privat, la política i el respecte

Anem a pams, perquè en estes coses sí “ve d’un pam”. Quan es parla de polítics, a què mos referim?

A tots aquells que, amb les seues accions o el seu discurs, tenen o commouen una actitud relacionada amb l’administració i la gestió del poder?

Als qui detenen algun grau de responsabilitat en la gestió del poder i la col·lectivitat?

Als qui este grau de responsabilitat els prové de la seua condició d’assalariats (vitalicis o no) de les administracions públiques?

Als qui esta condició els hi ha estat atorgada pels vots de la gent?

I d’estos, als qui esta és la seua manera de guanyar-se la vida?

Als qui se la guanyen d’una altra manera i esta és només la seua forma d’involucrar-se (no de lucrar-se) en la cosa pública?


Cal aclarir a què mos referim en cada cas. Es tracta d’entendre amb més precisió l’abast i el propòsit de qualsevol valoració. Amb una sola excepció, a les línies que segueixen evito emprar el terme “polític”.


La fermesa, fins i tot la rigidesa, d’un mandatari, d’un governant, cap als particulars no constitueix, per si mateixa, cap perversitat de la manera de governar. Al contrari, si del que es tracta és de preservar els actius i els procediments d’allò que és públic i/o col·lectiu, esdevé, si es guarden el respecte i les formes, una gran virtut. No sempre qui més crida o qui més plora té més raó, ni tant sols més motius.


Contra l’abús en benefici privat que els particulars vulguin treure de les seues queixes o protestes, és bo que el poder col·lectiu actuï de manera recta, estricta, rigorosa i, si cal intransigent.


Aixina mateix, és molt meritori mantenir la lleialtat a uns principis clars, lícits i explícits, assumint les crítiques, un cop destriats –si hi són- els seus components més agressius o interessats.


I tots els tolellans, natius, d’adopció i oriünds, hem de valorar i agrair el desinterès i la bona voluntat amb els que molta gent s’ha preocupat -i es preocupa- per la cosa pública del poble. Ho hem d’agrair i ho hem de recordar.


La constatació i reconeixement de l’ús majoritari d’estes qualitats no ha d’enterbolir ni ha de confondre la nostra visió. Ningú està totalment exempt del perill de caure en la incapacitat per a assumir les responsabilitats que pertoquen a tota funció o càrrec públic, entre les que es troben, per sobre de tot, el respecte absolut a les persones i el compliment escrupolós de les normes.


La cosa pública no és un pandemònium, però sí un garbuix complexíssim del que la informació és un dels nervis vitals. La gestió de la informació és un element públic més i hauria de ser, per tant, aliè a qualsevol aprofitament excloent. Qualsevol detall, per petit que sigui, que condueixi o indueixi a dividir “els del poble” i “els forasters” i a estos entre “els de Castelló” i “els de Barcelona” és una acció malvada que, a la llarga, no pot dur-nos més que molt de mal a tots.


Més complicacions encara poden aparèixer quan es confonen allò que és públic i allò altre que és privat i no hi ha una clara delimitació entre una cosa i l’altra. La funció pública, tingui el caire que tingui, exigeix dels seus actors una perfecta esquizofrènia entre l’àmbit privat de la persona i la dimensió pública de les seues accions. Tota confusió, tota mescla dels dos dominis, el públic i el privat, sigui de qui sigui (tant s’hi val si d’un funcionari, d’un polític o d’un particular), mos condueix a mals de mal curar, a reintroduir elements de feudalisme allà on el Món va precisament en sentit contrari.


Es fa molt difícil destriar, des de fora, quins poden ser en cada cas, i a què obeeixen, els perquès més profunds del que es diu o del que es fa, les acciones visibles i els fets ocults, els impulsos i les raons. Per això és tan delicat fer valoracions en una sola dimensió i direcció. Però en tot cas, tinguem tots ben present que no cal que ningú esperi implicació o apreci si prèviament (i això és només una hipòtesi) s’ha sembrat refús i despreci.

Revivint el primer Aplec dels Ports, l'any 1978 a la Tolella